Saturday, 30 August 2014

La Melduixa

Avui us explicaré la història de la meva amiga de l'ànima: la Melduixa. Ens vam conèixer un dia a l'estanteria del capdamunt de tot d'una tenda ecològica: El Toc. La Melduixa era la meva veïna. Quan vaig arribar a la tenda, ella ja portava un temps allí i em va explicar la seva curiosa història. La Melduixa havia estat creada per en Ramon, l’amo del Toc. Feia temps que en Ramon tenia el cor posat en la Montse, una de les seves clientes més regulars. Alta, de pell clara i delicada, cabell fosc i terriblement arrissat, cridava l’atenció pel seu to reservat i per la seva timidesa. En Ramón intuïa que més enllà de la barrera inicial hi havia una dona maravellosa i, a mida que passava el temps i l’anava tractant,s’hi va anant enamorant.
En Ramon sabia que la Montse era una amant de la melmelada de maduixa. Com que no trobava excuses per superar el seu intercanvi habitual de caire comercial, un dia se li va acudir preparar-li lamelmelada més bona del mon, per tal d’impressionar-la i així anar un pas més enllà en la seva relació. Però després de moltes proves, no aconseguia el gust que volia, i estava desesperat. Finalment se li va acudir afegir uns tocs de plàtan, menta i taronja a una base de maduixa i sucre preparada. Al tastar la barreja es va adonar que encara hi faltava alguna cosa. La va deixar reposar i va anar a comprar una mica de canyella a veure si així arrivaba a la perfecció que estava buscant.
Mentre, l’àvia d’en Ramon, que quasi tenia cent anys, que no es movia del seu sofà i que no parlava gaire, es va acostar a la melmelada en repòs. Hi va passar una mà per damunt fent cercles imaginaris tot recitant unes paraules màgiques i tirant-hi una mica de pebre. A l’acabar li va xiuxiuejar a la melmelada: “Siusplau, ajuda que la Montse es fixi en el Ramon, que crec que ell és una mica aturat, a veure si així per fi puc tenir besnéts”. Aquella paraules van ser les primeres que la Melduixa va sentir i se les va prendre molt seriosament. Quan el Ramon va tornar, es va adonar que la barreja tenia una olor una mica diferent, la va tastar i la seva cara es va iluminar de felicitat: aquell era el gust que estava buscant!. Va col.locar a la Melduixa en el pot més bonic que va trovar, la va etiquetar i la va guardar a l’estanteria més amagada perquè cap client l’agafés, mentre rumiva el moment ideal per donar-li a la Montse.
La Melduixa em va ensenyar qui era la Montse, i cada cop que entrava es posava tant nerviosa que quasi queia de l’estanteria de l’emoció. Però se sentia molt frustrada quan veia que en Ramon no s’atrevia a donar-la, ni tan sols a parlar-li més enllà de les seves frases habituals. Però quan va arribar el Nadal, en Ramon va ajuntar tot el valor que tenia i li va donar la Melduixa a la Montse, que la va acceptar educadament, un cop va entendre que era un regal per als seus clients habituals.


L’endemà, la Montse va tornar a El Toc. Hi havia un petit canvi en la seva actitud. Les seves galtes estaven una mica més vermelles del normal, segurament per efecte de la Melduixa. A més, tenia una actitud més alegre i somrient. El primer que va dir a l’entrar per la porta va ser: “Ramon, Què tenia la melmelada que em vas donar ahir? És la més bona que he tastat a la meva vida”.  En Ramón es va sobtar, no s’esperava aquesta reacció. Estava encantat. Li va explicar que era una prova que havia fet i que si li agradava n’hi podia fer més. A ella li va semblar que era millor que quedessin un dia i li ensenyés com preparar-la. Dit i fet, van quedar aquell mateix vespre, i davant de l’àvia d’en Ramon, que estava sentada en el seu sofà fent veure que dormia, van intentar preparar la melmelada. En Ramon estava molt nerviós i no els va sortir aquell gust tan perfecte, però va ser un vespre inoblidable per a ambdós. A partir d’aquell dia van perdre la vergonya i van seguir cuinant junts per molt de temps!.